SANT CRISTÒFOL

El text més antic son les Actes del sant, en llatí, és del segle VII, però serà la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze la via de difusió de la llegenda a l’Europa catòlica.

La tradició catòlica el situa a regió de Lícia, el descriu com un gegant cananeu, que abans de la seva conversió al cristianisme ajudava els viatgers a travessar un perillós riu portant-los sobre els seus muscles; vivia sol al bosc de la vora del riu i es deia Reprobus. La llegenda afirma que en una ocasió, va ajudar un xiquet a travessar el riu; sorprès pel pes de l’infant, major a cada pas que feia, el nen, que era Jesús, li va dir que era perquè portava sobre la seva esquena els pecats de tot el món, i després d’això va batejar el gegant i li va encomanar la prèdica. El nom de Cristòfol (del grec, Christóforos, “portador de Crist”) li vindria d’aquest fet. La llegenda, considerada des d’antic, continua essent popular. 

Una tradició indica que Cristòfol va ser el fill únic d’un rei cananeu i que havia nascut a Tir o Sidó, tenint com a nom Relicto. Per servir “el rei més gran la Terra”, es va allistar a l’exèrcit de l’emperador romà, que era Gordià III, a punt d’entrar en guerra amb els perses.

Algunes altres fonts llatines i gregues més antigues registren un màrtir anomenat Cristòfor, originari d’una tribu nord-africana. Capturat per les tropes romanes al començament del IX, va ser obligat a allistar-se com a legionari i traslladat a prestar servici en una guarnició romana prop d’Antioquia, on va ésser batejat pel bisbe Bàbiles d’Antioquia i, a conseqüència d’això va ésser perseguit i mort.

Llegenda de Sant Cristòfol 

El rector Mn. Julià Maristany al juliol de 1987 escriu una carta-resum i explicació de la llegenda de Sant Cristòfol, adreçada als joves del grup de joves amb la intenció de fer descobrir més el significat de «ésser portadors de Crist a Premià».

Ho diu així: “Sant Cristòfol: personatge mig històric (c. 244) i de llegenda (se non è vero,è ben trovato).

a) Tractament original en la Iconografia i Hagiografia.

◊ Home fort, gran i rústec: hi ha en moltes catedrals figures enormes del sant (de 9 i 10 m. pintades a la paret del Sant Sepulcre, a la catedral Sevilla, etc.) I també icones amb cara de fera salvatge (o kinokéfalos), recordant-lo abans de la seva conversió.

◊ Cristo-foro, portador de Crist, portant a l’espatlla dreta el Jesuset amb la bola del món, i una perxa (o palmera) a la mà «florida».

◊ Li canvien el nom, com als grans homes de l’Antic Testament (Abraham, Jacob) o Sant Pere, passa de «Relicto» o «Róprobus» a «portador de Crist» (identificat amb el rol).

b) Vida: Vivia a Canaan i es deia «Reprobat», aspecte terrible i talla gegantina, ànsia de cercar el millor dels senyors, per a servir-lo: va anar pel món, en recerca d’algú que li digués on trobaria el millor senyor: un rei poderós… però quan el troba veu que té por del diable; del diable mateix… però s’acovardeix davant la Creu; Crist, del qual li parla un eremita… que el condueix amb pedagogia, que vivia vora d’un riu molt cabalós i de mal passar, i en Cristòfor li preguntà si sabia on podria trobar la creu. L’ermità li digué que la creu era pertot i que des de tot arreu podia servir-lo, si volia. Li aconsellà que fes vida de dejuni i de penitència, com feia ell, i que així li serviria com ell. -No sé pregar, ni tampoc goso fer «dejunis»…

-«Doncs, dedica’t a passar vianants pel riu… i Déu se’t manifestarà segurament en aquell lloc…»

◊ Es construeix una cabana vora el riu i el troben sempre disponible…portava a la mà un gran bastó en forma d’una perxa, per ajudar-se dins el riu. I allí va viure molts anys, portant gent de tota mena ençà i enllà, sense mai voler res de ningú a canvi.

◊ Passen mesos (i l’eremita el va instruint, com a catecumen, pel baptisme), i una nit, mentre dorm, sent la veu d’un nen: -«Cristòfol, surt i passa’m a l’altra riba!» En Cristòfor el va prendre d’un braçat, com qui aixeca una palla, el va carregar a coll i es posà a l’aigua, però al moment el nen se li féu pesant, pesava tant, que el corpulent passa-rius es va veure amb prou feines per a poder arribar a l’altra riba, i va sentir-se cansat i pesat com mai no s’havia sentit… «Nen, m’has exposat a un gran perill: pesaves com si portés el món sencer damunt les espatlles.»

—«No t’espantis, Cristòfol: has portat Aquell que ha creat el món: Sóc Crist, el teu Rei, a qui has servit fent aquesta feina (“tenia fam i em vas péixer, etc.”): qui serveix el germà, ho fa a Jesús en persona.»

◊ Li canvia el nom: de «Reprobat» a «portador de Crist: Cristòfor» i, fins i tot, el rostre (el fa agradable) i la parla (el fa eloqüent) i el consagra a «anunciar el meu nom als germans que no em coneixen» i «hauràs d’estar disposat a donar la vida per mi, donar raó de l’esperança i regalar la vida…»

◊ Com a signe que tot això ve del Senyor «quan tornis a passar el riu i arribis a la cabana, enfonsa el teu bastó a la terra i, al matí, veuràs com haurà florit, tot portant-te fulles i dàtils: palmera! En Cristòfor, l’humil i ignorant passa-rius, ja era sant, com li ho revelava el miracle obrat pel seu bastó florit, abans erm i eixut.

◊ Es fa batejar… comença a Lícia la predicació i, no entenent la llengua, pregà al Senyor que li concedís la intel·ligència oportuna. Anima els cristians camí del turment. Un jutge el bufeteja: «Si no fos cristià em venjaria!» Un reietó (Dagno) intenta fer-lo apostatar i, finalment, li envia 200 homes per capturar-lo i, com que el veuen pregant i transfigurat, no gosen agafar-lo i els acaba convertint. Es presenta al rei i, no aconseguint fer-lo canviar l’empresona i el tempta amb dones: les converteix i moren màrtirs. Mil turments i, a la fi, lligat a un pal el fa sagetar, i mentre el rei l’insultava, una sageta es desvia en la seva trajectòria i buida l’ull del perseguidor.

—«Demà —diu Cristòfol— quan l’espasa haurà posat fi a la meva vida, ungeix amb fe el teu ull amb la meva sang barrejada amb la pols, i tornaràs a veure-hi… Fins i tot arribaràs a conèixer Jesucrist.» [de la Llegenda Àuria de Jaume de Voràgine, any 1260.]

Nois, joves: Crist és gran per a CANVIAR una persona quan aquesta el coneix i s’hi confia. Realment la llegenda ha estat fina i ha fet diana, tot triant dades autènticament «cristianes» en la línia del nostre amic de la «Carta a Diognet»: «Passem el temps sobre la terra, servim als homes d’aquest món, però no som del món, perquè tenim els drets de ciutadania del cel.» Portem el Crist amb nosaltres i siguem portadors del Crist a Premià. 

          Mn. Julià Maristany del Rayo, rector.

Sant Cristòfol a Premià de Mar

Poden ser varis els motius pel qual rep l’advocació de sant Cristòfol el lloc de Premià de Mar, ja que no es té documentació al respecte. Just per això ens movem en el terreny de la hipòtesi, il·luminats pels raonaments d’altres poblacions amb el mateix patró, en observar primer els pobles del nostre voltant. El Masnou i Premià de Dalt tenen sant Pere apòstol, que era pescador i per tant relacionat amb el mar o aigua; i Vilassar de Mar té sant Joan Baptista, també vinculat amb l’aigua del riu i el bateig. Nosaltres també a prop de mar, tenim sant Cristòfol, que va travessar un riu portant a les espatlles el Jesuset, també doncs, associat amb l’aigua. 

Si la casa de Can Manent la tenim documentada en el segle XV, i el primer cop que trobem esmentat el veïnat de Sant Cristòfol és al segle XVI, és molt probable que l’advocació al sant també hi fos en el segle XV o abans. I com a segona hipòtesi no podem oblidar que sant Cristòfol és advocat i implorat per pestes i epidèmies. Per aquesta raó, també hi ha la possibilitat que se li atribuís durant l’edat mitjana la seva intercessió, en la desaparició d’alguna d’aquestes calamitats, aquí a Premià de Mar. 

Per tant, amb aquest argument, és molt justificable que en algun moment els primers pescadors de les nostres platges erigissin un petit oratori  al s. XV prop del Camí de Mar i de Can Manent; i després construïssin l’antiga capella al s. XVII amb la portalada de pedra del Sant i que encara tenim; i per últim la gran església a principis del s. XIX. Algun d’aquests arguments, o potser ambdós, són els motius pels quals els pescadors del barri de Mar van triar aquesta advocació de sant Cristòfol.

SANT GERMÀ MIQUEL FEBRES CORDERO

Nascut a Cuenca, (Equador) 1854 – morí a Premià de Mar, 9 de febrer de 1910. Fou un religiós equatorià, membre de la congregació dels Germans de les Escoles Cristianes, La Salle.

Francisco Febres-Cordero Muñoz va néixer a Cuenca (Equador) el 7 de novembre de 1854, al si d’una família benestant; va néixer amb una discapacitat física i no va poder romandre dret fins als cinc anys. En 1864 va anar a estudiar a una escola dels Germans de La Salle i, molt influït per la congregació, hi va entrar com a novici el 24 de març de 1868, essent el primer equatorià que va formar part de l’orde i prenent el nom de Francisco Miguel. 

Es dedicaria així a l’ensenyament, a l’escola d’El Cebollar, prop de Quito, on ensenyà durant 32 anys; a més, va fer recerca i publicar obres literàries i de lingüística, com una reconeguda gramàtica castellana. Alguns dels seus textos didàctics i llibres de text van ésser adoptats pel govern de l’Equador i usats a tot el país. Va ésser membre de l’Academia Ecuatoriana de Letras des de 1892 i de les Real Academia Española, Académie française i de l’acadèmia de Veneçuela. Dirigia exercicis espirituals i feia catequesi als nens per conduir-los a celebrar la 1ª comunió, a més de dirigir la residència dels novicis entre 1901 i 1904.

El 1905, el germà Miguel va ser enviat a França per a traduir textos al castellà que poguessin fer-se servir a les escoles de La Salle. Visqué a París1908, i desprès uns mesos a Lembecq-lez-Hal, Bèlgica, on tenia la congregació dels germans la nova casa mare. Va ser enviat al nou noviciat de Premià de Mar, el Col·legi La Salle Premià, en atenció a la seva mala salut, on va viure els dos últims anys de la seva vida i on morirà dos anys després, el 9 de febrer de 1910. 

El Sant germà Miquel a Premià de Mar 

Treballaria en la composició i traducció de llibres de gramàtica i historia, i donar classes al novicis de 1r curs. Al poble de seguida va ser reconegut com un sant baró, 

Amb motiu d’haver-se traslladat a Espanya escriu el sant germà Miquel molt joiós: «Havent fet edificar el nostre estimat germà assistent el Noviciat menor a Premià de Mar, m’ha enviat aquí per ensenyar el castellà a la primera classe i preparar futurs mestres… Estic, doncs, en aquest raconet de la mare pàtria, en una casa molt còmoda. L’edifici té seixanta-nou metres de llarg per disset d’ample, amb alegres i espaiosos corredors. La capella és perpendicular a aquesta construcció. La Mediterrània és a pocs metres de distància. Des de la meva habitació la veig contínuament i sento el soroll de les onades, de vegades una miqueta agitades. Aquesta proximitat al mar és causa de la brisa fresca que tempera la calor en els mesos d’estiu i ho fa molt suportable.» 

El germà Miquel, poètic i religiós, de seguida es deixa captivar per l’espectacle que el mar presenta a Premià. Esplaiava la seva mirada per la blavosa plana, on observava a la llunyania, les blanques veles de les barques pescadores, que retallen en un fons de puríssim cel blau el perfil elegant de les seves ales.

És admirable la seva aplicació a la feina. No sembla sinó que té el pressentiment que s’acosta ja l’ocàs de la seva vida. Sense treva ni descans, s’afanya en la seva tasca, seguint el consell del Mestre diví: «Treballeu mentre és de dia, ja que aviat ve la nit, durant la qual no es pot fer res.» Per molt que li ocupa el professorat de novicis, el germà Miquel no descuidava els encàrrecs de la composició dels manuals clàssics i la publicació d’obres didàctiques. Llibres de lectura, cursos d’història sagrada, col·laboració en treballs de cartografia espanyola, obres de literatura i història de l’Equador: tot ho cometia successivament. Poc temps abans de morir deia el laboriós escriptor: «Volen que compongui encara una dotzena de manuals, però no sé si deuré tenir temps per a això!» 

No negava a res de tot el que podia emprendre. «Era precís en les menors prescripcions de la religiosa observança. En els patis i els passadissos, a classe i al refectori, pertot es veu el germà Miquel endinsat totalment en Déu. Quan creu estar sol, esplaia la seva ànima en aspiracions ardoroses, subministrades particularment per la Sagrada Escriptura, i en jaculatòries indulgenciades, el fruit satisfactori d’aquesta comunió amb Déu s’aplica en sufragidels altres.»

Però al juliol de 1909 la “Setmana Tràgica”, va precisar exiliar a Barcelona a novicis i germans, trobant refugi a l’embarcador del port, i després al col·legi de la “Bonanova”. En aquests moments tràgics el germà Miguel és fa custodi de les formes consagrades de la capella de Premià. 

De retorn a Premià va continuar les seves tasques literàries i docents, però la seva salut no millorà i els seus darrers dies, de malaltia i mort, son un molt emotiu, pietós i profund moments que val la pena la seva lectura tan espiritual: 

«En l’última quinzena de gener de 1910, el germà Miquel va agafar un refredat. Els germans de la comunitat de Premià de Mar l’afalaga amb milers d’atencions que ell trobava exagerades. “Per què tants esforços per mi? —deia—, això no deurà ésser res”.» El 31 de gener va demanar que ja no li portessin les tisanes de costum. «Us dono moltes gràcies; però no vull que us molesteu més per mi. Em trobo molt més bé, ja estic bo.» En el matí del dimecres 2 de febrer li agafa de sobte, a la capella, un violent accés de febre. Mes ell, sempre animós, aguanta i segueix els actes de comunitat fins a dos quarts de nou. Sacsejat per una tremolor febril, diu llavors al germà director: «No sé si podré assistir a missa; tinc molt de fred». El porten amb prestesa a la seva cel·la, i l’ajuden a allitar-se. 

El metge anà a veure’l i diagnosticà una bronquitis. «Anem amb compte, que no es declari una pulmonia, el mal no sembla greu.» L’endemà s’observa inflamació en un dels pulmons. En vista que els remeis no fan cap efecte, es neguitegen tots entorn de l’estimat malalt, i comencen a témer per la seva salut. Només el malalt no deixa entreveure gens de malenconia: ans roman alegre i serè fins al darrer moment. Obeeix amb la senzillesa d’un nen els germans que en tenen cura. La seva gran preocupació és complir amb tota perfecció la Regla. A l’hora dels exercicis espirituals s’uneix amb la comunitat, recita les oracions prescrites, resa el rosari amb calma i pietat commovedores, oferint els seus darrers alens al Déu dels forts.

La seva resignació i voluntat de servir és extraordinària. Rep amb semblant rialler tots els qui van a assabentar-se de la seva salut. «Estimat germà Miquel, com esteu avui? —No tan malament, una mica més bé.» Ni esclata en queixes, ni dóna mostres d’enuig; sinó al contrari, que un semblant celestial il·lumina amb suaus reflexos el seu rostre demacrat. Així transcorren els primers dies de la malaltia. 

El diumenge 6 de febrer, al matí -escriu un germà-: «vaig voler veure com combrega un sant en el llit de mort. Vaig ser, doncs, a la cambra del germà Miquel, i em vaig col·locar davant seu. Mai no oblidaré l’expressió dels seus ulls, el seu goig inefable en rebre la Sagrada forma. Abans de sortir de la cambra, el sacerdot va donar la benedicció amb el Sagrat copó: el malalt, tot i que molt extenuat, s’incorpora i s’inclina reverent per a adorar al seu diví Hoste…» 

Dilluns 7, a la tarda, a un quart de nou del vespre, mentre els novicis menors resaven el rosari pel seu venerat mestre, li porten el Sant Viàtic, malgrat que havia combregat al matí,  així com en els altres més dies de la seva malaltia. 

Dimarts 8 no va semblar patir variació l’estat del malalt, i dimecres dia 9 els dos pulmons ja estaven congestionats. «Només té sa el cor, no ens en queden ja probabilitats per al guariment.» Així s’anunciava un final imminent. Ell es lliurava a mans de Déu, sense desitjar res més que el compliment del seu diví beneplàcit. Si algú li deia: «No ens deixeu, germà; encara no s’han conclòs els vostres treballs», li replicava: —“No us apureu; l’Esperit bufa on vol i quan vol: de les pedres en pot suscitar fills a Abraham; si són útils els meus treballs per a la glòria de Déu, Ell enviarà obrers que treballin millor que jo”. Paraules humils, plenes de saviesa! 

L’estat del malalt s’agreuja per moments, dóna llavors generosament el sacrifici de la seva vida. «Ofereixo gustós la meva vida per a la prosperitat de l’Institut, per a la seva difusió a l’Equador i la cessació de la persecució contra l’ensenyament cristià”». A un germà que l’interroga dient: «-No us fa mal morir tan lluny de casa? -No, moro amb molt gust a Catalunya, ja que aquesta és la voluntat de Déu». 

A dos quarts de dues de la tarda el senyor capellà presideix les oracions de la recomanació de l’ànima. El germà Miquel respon a les pietoses pregàries, i els esforços que fa acaben de consumir-lo. Va conservar la parla fins a deu minuts abans d’expirar i els seus darrers mots van ser: «Jesús, Josep i Maria, us dono el cor i l’ànima mia.» Cap a les dues la respiració exhala raneres d’agonia. Ha arribat, per fi, el moment del trànsit. Després de la darrera absolució i de l’aplicació de la indulgència in article mortis, amb gran quietud i serenitat vola la seva ànima, com càndid colom, a posar-se en aquest cor de Jesús, a qui tant havia estimat… Tenia en aquell temps el germà Miquel cinquanta-sis anys d’edat, dels quals quaranta-dos havien estat de vida religiosa, era dimecres dia 9 de febrer de 1910.

Amortallaren l’estimat difunt amb la veneració que mereix un cos santificat per virtuts eminents, acompanyen l’acte amb oracions i llàgrimes. Al costat del cadàver va resar la comunitat dos dies i dues nits. Per grups els novicis van fer torns per a resar el rosari a la cambra mortuòria. No els espantava la vista del seu professor sant, perquè d’aquell cadàver es desprenien efluvis de santedat. 

Celebrades les exèquies amb la senzillesa pròpia dels religiosos, el cos del germà Miquel va ésser portat al cementiri de Premià. No hi havia flors ni corones entorn del fèretre. Els veritables servents de Déu no poden esperar res millor que l’aurèola riquíssima i immarcescible la Divina Bondat. Els qui vam conèixer l’ànima privilegiada del germà Miquel, amb motius de sobres abrigarem la pietosa creença que no va tancar els ulls a la llum d’aquest món sinó per obrir-los a la claredat eterna. Aquells dies és deia per Premià: “a mort el Sant del germans del noviciat”.

El nínxol que va guardar les restes mortals de l’eximi finat, era el nombre 75 de la «Via Sant Josep», al cementiri de Premià de Mar. «En veure’l ocupar aquell espai tan reduït en el seu nínxol ombrívol, gros com és el que ocupa en els cors, hom se sentia impel·lit a exclamar: “Vanitat de vanitats i tot és vanitat, excepte servir i estimar Déu!”»

Repercussió del Sant germà Miquel a Premià 

Al morir a Premià de Mar, a l’escola de La Salle, l’any 1910, el dia 9 de febrer se celebra la festa i molts parroquians li professen gran devoció, ja que va ésser part de la història de la nostra parròquia. 

Als anys següents de la seva mort ja es parlava de la seva santedat i dels seus miracles, i els favors atribuïts per la seva intercessió no triguen a multiplicar-se. En 1913 els Germans Cristians de La Salle van decidir aconseguir la petició de santificació a Roma i va ser declarat servent de Déu. A la parròquia de Sant Cristòfol es comencen a dir misses per la seva rapida santificació i molt veïns s’encomanen al futur Sant.

En 1924 es va obrir el procés de beatificació i canonització a la diòcesis de Barcelona, després de Quito i Cuenca, la seva ciutat natal. Oberta la causa el dimarts 12 de maig de 1925, es va efectuar el trasllat de les seves restes mortals del cementiri a la capella del Noviciat dels germans a Premià de Mar, en una processó festiva i solemne de centenars de persones, passant la comitiva i el fèretre per la l’església parroquial de Sant Cristòfol on va rebre un gran ofici litúrgic de difunts. Posaren el seu cos en una tomba molt digne en la capella del col·legi. Va ser un acte molt solemne i singularment concorregut. 

En 1935 el sant pare Pius XI va signar el Decret d’Introducció de la Causa de Beatificació i Canonització a Roma i el va declarar venerable.

El seu cos va estar a la capella de La Salle fins al 21 de juliol de 1936, que per causa de la guerra civil espanyola va ser profanat i les seves restes escampades pel terra. Gracies al Sr. Pere Crespo que les va recollir i avisar a les autoritats competents, el cònsol de l’Equador a Barcelona, va propiciar el trasllat al seu país de les restes mortals. Van arribar a l’Equador en 1937 on van ser rebudes amb una acollida triomfal, essent dipositades a un santuari edificat a El Cebollar, prop de Quito, que va esdevenir lloc de pelegrinatge. A l’Equador, a més de sant, és considerat un heroi nacional per les seves aportacions en la literatura, la pedagogia i la lingüística. 

A Premià a partir de 1939 i durant molts anys després, es comencen a dir misses cada dia 9 de mes, per la seva rapida santificació, tant a la parròquia com a la capella del noviciat de La Salle, i en les misses dels diumenge es demanava per la seva glorificació, ja que s’esperava la seva prompta beatificació. Novicis, germans i feligresos de Premià s’encomanen al futur Sant per diferents motius, demanant la seva intercessió i escampant la seva devoció.

Per fi, el Papa Paulo VI va procedir a la Beatificació del germà Miquel, el 30 d’octubre de 1977. Molts feligresos de La Salle i de la parròquia van participar d’aquella celebració viatjant a Roma.

Als 7 anys després el Papa Joan Pau II va canonitzar el Sant germà Miquel a Roma, el 21 d’octubre de 1984. En aquella segona ocasió també varis autocars amb centenars de Premianencs van assistir a les celebracions.

El 9 de febrer de 1985, amb motiu d’agraïment per la santificació, a la parròquia es va celebrar una missa solemne, coincidint amb el 75è aniversari de la seva mort, amb l’assistència del cardenal Jubany, i preparada per tots els germans de la Salle de Catalunya. També es va inaugurar el monument de cinc plafons dedicats al sant, a la paret del temple. Aquell dia varies persones grans de Premià van donar el seu testimoni de com havien conegut al Sant.

En 1986 va ser nomenat copatró de la parròquia de Sant Cristòfol i en 1988 van ser escrits, publicats i cantats els seus goigs. 

El 12 de març de 1989, acabades les obres, és va inaugurar i beneir el Casal del germà Miquel, al costat de la rectoria, per Narcís Jubany, cardenal de Barcelona.

Sant Miquel és considerat un religiós culte, però senzill i humil; i especialment un catequista totalment entregat a l’obra de l’evangelització. En els anys 80 era posat com a model de catequista als diferents grups de catequistes de la parròquia, reflexionant amb alguns dels seus escrits. I en els grups de joves era presentat com un exemple a destacar, com un educador que va ajudar a tants joves i nens a trobar la seva vida en Jesús.